Atomic Blonde Recreation

Camera and Choreography: The camera played an essential role in this project. The core of the visual approach is the sequence shot that follows the characters right in the middle of the action, with the handheld camera as the main tool. Working on a recreation of an existing film gave me some clear advantages: I already knew certain movements, timings and camera axes. But I also ran into an obvious limitation, in the original film they had thirty people to execute that shot, and here there were two of us: me operating the handheld camera and one person guiding me from behind. As for the focus, since I couldn’t afford a wireless follow focus, I set the aperture to f/8; that way, I didn’t have to worry about focusing, by setting it to a fixed position of 2 metres, everything would be in focus.

The work I did with the stunts was key. We had to choreograph every movement with precision: the moments when I had to pass behind the characters, the exact angle to capture a hit, the reaction speed for each action. The three days of preparation we did were as thorough as the shoot itself.

What appears to be a single sequence shot is in reality seven separate shots, joined in post-production with six invisible cuts. The prior camera choreography work was decisive in making the result virtually imperceptible. All of this in a single shooting day, three and a half hours in which we managed to shoot everything.

Lightning: Since it was a real location and not a studio set (unlike the original film, which was), the limitations were clear from the start. I adapted to the sun's schedule to get as much natural light as possible coming through the window, which acted as a direct light source on the characters and gave direction to a space that would otherwise have looked flat and contrastless against the white walls.

With so much variation in focal distances and so much camera movement, placing lights, flags or polystyrene boards was simply not an option. Everything in the space would be visible at some point. The solution was to work only with what the environment offered and turn it to my advantage.

Cámara y coreografía: La cámara en este proyecto jugó un papel esencial. El núcleo de la propuesta visual es el plano secuencia que sigue a los personajes metidos en la acción, con la cámara al hombro como herramienta principal. Al trabajar recreando una película que ya existe, encontré algunas ventajas claras: ya conocía ciertos movimientos, timings y ejes de cámara. Pero también me encontré con una limitación evidente, en la película original contaban con treinta personas para ejecutar ese plano, y aquí éramos dos: yo operando la cámara al hombro y una persona guiándome atrás. Por lo que respecta al foco, al no tener acceso a un follow focus inalámbrico por presupuesto, configuré el diafragma a f/8, de esta manera no me tenía que preocupar del enfoque, situándolo a una posición fija de 2m todo estaría en foco.

El trabajo que hize con los stunts fue clave. Tuvimos que coreografiar cada movimiento con precisión: los momentos en los que tenía que pasar por detrás de los personajes, el ángulo exacto para captar un golpe, la velocidad de reacción ante cada acción. La preparación de 3 días que hicimos fue tan exhaustiva como el rodaje en sí.

Lo que en apariencia es un único plano secuencia son en realidad siete planos distintos, unidos en postproducción con seis cortes invisibles. El trabajo previo de coreografía de cámara fue determinante para que el resultado sea prácticamente imperceptible. Todo esto en un único día de rodaje, tres horas y media en las que conseguimos rodarlo todo.

Iluminación: Al tratarse de una localización real y no de un plató (a diferencia de la película original, que sí lo era), las limitaciones eran claras desde el principio. Me adapté al horario del sol para conseguir el máximo de luz natural entrando por la ventana, que actuaba como fuente de luz directa sobre los personajes y daba dirección a un espacio que de otro modo habría resultado plano y sin contraste por las paredes blancas.

Con tanta variación de distancias focales y tanto movimiento de cámara, colocar focos, banderas o porex era imposible para mí. Todo lo que estuviera en el espacio sería visible en algún momento. La solución fue trabajar únicamente con lo que el entorno ofrecía y jugarlo a mi favor.

Càmera i coreografia:La càmera va jugar un paper essencial en aquest projecte. El nucli de la proposta visual és el pla seqüència que segueix els personatges ficats en l'acció, amb la càmera a l'espatlla com a eina principal. Treballar recreant una pel·lícula que ja existeix em va donar alguns avantatges clars: ja coneixia certs moviments, timings i eixos de càmera. Però també em vaig trobar amb una limitació evident, a la pel·lícula original comptaven amb trenta persones per executar aquest pla, i aquí érem dos: jo operant la càmera a l'espatlla i una persona guiant-me per darrere. Pel que respecta al focus, al no tenir accés a un follow focus sense fil per pressupost, vaig configurar el diafragma a f/8, d'aquesta manera no m'havia de preocupar de l'enfocament, situant-lo a una posició fixa de 2m tot estaria en focus.

La feina que vaig fer amb els stunts va ser clau. Vam haver de coreografiar cada moviment amb precisió: els moments en què havia de passar per darrere dels personatges, l'angle exacte per captar un cop, la velocitat de reacció davant de cada acció. La preparació de tres dies que vam fer va ser tan exhaustiva com el rodatge en si.

El que en aparença és un únic pla seqüència són en realitat set plans diferents, units en postproducció amb sis talls invisibles. La feina prèvia de coreografia de càmera va ser determinant perquè el resultat sigui pràcticament imperceptible. Tot això en un únic dia de rodatge, tres hores i mitja en les quals vam aconseguir rodar-ho tot.

Il·luminació: En tractar-se d'una localització real i no d'un plató (a diferència de la pel·lícula original, que sí que ho era), les limitacions eren clares des del principi. Em vaig adaptar a l'horari del sol per aconseguir el màxim de llum natural entrant per les finestres, que actuaven com a font de llum directa sobre els personatges i donaven direcció a un espai que d'altra manera hauria resultat pla i sense contrast per les parets blanques.

Amb tanta variació de distàncies focals i tant de moviment de càmera, col·locar focus, banderes o porex era impossible per a mi. Tot el que estigués a l'espai seria visible en algun moment. La solució va ser treballar únicament amb el que l'entorn oferia i jugar-ho a favor meu.